CRÒNIQUES DE L ÒSTIA. BARCELONETA 1949-1992

El port feia olor de mil coses: de brea, de cànem de les amarres, de quitrà, de mar i de peix. Però sobretot de brea. Qui no ha ensumat la brea no sabrà mai què vol dir viure en un barri mariner, perquè els magatzems sempre feien aquesta olor, igual que els carrers, la roba dels mariners i la de tothom que tingués alguna relació amb el port. Les olors es barrejaven i es confonien, però nosaltres les sabíem distingir totes. La de cafè, per exemple, era una de les més fàcils perquè se sobreposava a les altres i era més agradable. Quan descarregaven cafè sempre se n?extraviaven uns quants sacs, que anaven a parar al barri a molt bon preu. L?aroma impregnava els carrers: només cal imaginar-se cinc-cents quilos de cafè escampats per tot el barri torrant-se a les cases o a fora al carrer. La flaire arribava a Barcelona i tot, que segur que ensumava amb enveja aquell aroma provinent de la ciutat sens llei.